diumenge, de juliol 27, 2008

Quaderns Etnogràfics V - Sóc complexa, sóc divina

Admirat Dr.Cabró, estimats seguidors del bloc, el Pacient Imbècil ha tornat.

Val a dir que aquest temps en que no ha aparegut cap nova entrega dels celebrats Quaderns Etnogràfics ha estat per l’intens estudi del món surrealista femení, els seus costums, els seus comportaments, les seves formes de vestir, les seves dances nocturnes, etc, al qual he entregat cos i ànima aquests darrers mesos. Tot això ha estat, com sempre, gràcies a l’inacabable bondat del nostre idolatrat Dr.Cabró que ha aportat els fons econòmics necessaris per tal que pogués entregar-me completament a l’estudi de l’etnografia femenina a través de realitzar un "Master in Women Management: Femenine traditions" a una de les institucions més prestigioses mundials.

Així que em veig amb l’obligació de continuar els Quaderns Etnogràfics per a plasmar tots els coneixements apresos i els materials recollits, i així, posar-los a disposició de tots els Doctors i Pacients que hi ha escampats pel món.

Així que, en la cinquena entrega parlarem d’aquesta frase que les fèmines tenen gravada amb foc al seu cervell i n’acaben fent el seu modus vivendi: Sóc complexa, sóc divina.

Es creu que aquesta creença de divinisme complex és herència directa de la mitologia grega. Les fèmines que en fan bandera, inconscientment, pretenen emular i posar-se al lloc de les antiguament idolatrades divinitats gregues. Un cas clar de manca de personalitat pròpia i de substitució d'aquesta per la d'imatges i figures suposadament ideals i "super divines".

Aquesta afirmació tan contundent (que rares vegades la reconeixeran públicament tan alegrement) no és més que una forma d’orgull ancestral i arcaic fonamentat en una creença de que allò complicat i/o difícil d’entendre gaudeix d’un plus de valor en el mercat, d’un misteri especial que fa que allò estigui per sobre de la resta de coses, i per tant, digne de ser idolatrat, mereixedor de ser diví.

Això fa que, les femelles, en un atac d’autodivinisme absorvent, passin a pensar que com més complexes siguin, com més actituds estranyes prenguin davant les situacions de la vida i més incomprensibles es tornin, s’amararan d’una aureola de divinisme que les farà ser més desitjades als ulls dels mascles que elles anhelen (perquè, sens dubte, elles, malgrat aquests posats d’estretors, de desgana sexual i de voler fer creure que el sexe és secundari i minimitzable, segueixen volen ser desitjades per els mascles que les envolten – tema interessant, aquest, que tractarem en la propera entrega dels Quaderns Etnogràfics).

És cert que, entre la comunitat masculina, s’han observat comportaments de submissió a aquest fals divinisme i la complexitat de les fèmines fa que aquests mascles les vegin com a desitjables (un exemple clar són els, ja citats en aquest bloc, Paga-Fantes o Gusiluz – vegeu el magnífic article del Doctor Cabró al respecte -).

En canvi, s’han registrat casos de mascles que, en actitud desafiant davant d’aquestes divinitats amb peus de fang, davant d’aquests egos excessivament enlairats gràcies a l’orgull de ser complexa, qüestionen aquest sistema d’autoidolatració i autodivinisme i, en un magnífic exercici d’humiltat, la base sobre la qual s’haurien de fonamentar les relacions igualitàries, alegres i positives, mostren la seva senzillesa com a persona i com a manera d’intentar afrontar la, ja de per si complicada, existència terrenal, i els pregunten: "Perquè no sou senzilles com nosaltres?"

És aquí quan tots els estudis són sorprenentment coincidents. I és que davant d’aquest plantejament de senzillesa masculina, totes, absolutament totes les fèmines en estudi han contestat: “No sou senzills, sou simples”.

Permeteu-me, en aquest punt, remetre-us a la imponent obra d’Antoni Maria Alcover i i Francesc de Borja Moll, el Diccionari Català-Valencià-Balear, obra de referència de tots aquells que parlem aquest bell idioma en totes les seves fantàstiques variants (malgrat els atacs d’ignorància i estupidesa que, de tant en tant, apareixen per territoris valencians i baleàrics). Així que, Mossèn Alcover i il·lustre de Borja Moll (per cert, mallorquí i menorquí respectivament.... és a dir, no imperialistes catalans, malgrat això dolgui a alguns fonamentalistes balears i valencians no nacionalistes espanyols), amb el seu permís:

SENZILL, -ILLA adj.

1. Simple; no doble; no barrejat amb altra cosa semblant
2. Fàcil, sense complicacions
3. Ingenu, lliure de segones intencions o d'artifici;

Observem doncs, com il·lustres i cultivats personatges històrics equiparen els mots senzill i simple. A on és, doncs, aquesta suposada distinció que esgrimeixen les autodivinitats orgulloses de la seva complexitat?

Anant més enllà, no és relaxant llegir aquestes definicions? Hom no prefereix que les coses esdevinguin fàcils? Que no es compliquin? A hom no li mereix més simpaties i més propici per a dipositar la pròpia confiança a aquell que esdevé lliure de segones intencions o d’artifici?.
Així doncs, i per a concloure, veiem que:

1r.- Aquelles fèmines orgulloses de la seva complicada manera de moure’s per la vida, no haurien de resultar estimulants per als mascles. Les segones intencions, terceres, quartes, etc, estan a l’ordre del dia. El procés autodestructiu d’autodivinisme pot comportar l’arrastrament del mascle a la caiguda lliure a la que, tard o d’hora, es veurà immersa la, ja llavors, ex-autodivinitat. I com més s’enlairin en el seu món de complexitats més contundent serà la trompada. I és que com molt bé diu en Marc Parrot: “dels núvols no es baixa, dels núvols es cau”, estimades autodivinitats.

2n.- Aquest món que elles es construeixen de complexitat divina és fràgil i molt mal resolt des de la seva base. La fonamentació és molt dèbil. Això ha estat estudiat en qüestionar en aquestes fèmines el perquè d’aquestes actituds incomprensibles, pregunta a la qual majoritàriament responen amb un orgullós “som així”. Bé, doncs, així veiem que quan les deesses complicades han de donar explicacions i construir un discurs raonat i fonamentat, la seva suposada complexitat esdevé paper mullat, i se n’han de sortir amb una SIMPLE/SENZILLA frase.

3r.- Estimades autodivinitats, senzill i simple son sinònims (i ho diuen dos il·lustres personatges). És clar que potser el que necessiteu és llegir més i deixar de mirar-vos tant el melic i fer-vos palles mentals (ooooh, perdó per la utilització del mot barroer “palla”, que això de l’autoestimulació té tan poc glamour que no reconeixereu mai que, de tant en tant, us fa perdre el cap...)
El Pacient Imbècil

7 comentaris:

Lucrècia de Borja ha dit...

Benvingut de nou, Pacient Imbècil.

Sembla que el doctor Cabró no s'ha gastat tots els diners que caldria, o que tu no els has aprofitat com cal.
Si ens considerem (les dones) complexes és perquè els homes ens ho repeteixen cada dia.

Per a nosaltres no som complexes, som normaletes. Es al que estem acostumades i no ho veiem com a complexitat. Les dones no som (tan) complicades... Però si tens al costat homes que cada dia et van explicant com de complexa ets i com de "simples" (que encara que no t'agrade, els homes vos auto-anomeneu simples i no senzills) són ells, al final ho acabem interioritzant i ens ho creguem.

I pel que fa a la divinitat... sí, som divines. Si fores dona ho entendries... llàstima de simples...

ciber-besets divins i complexes

Doctor Cabró ha dit...

Lucrècia,

no voldria pas ser tiquismiquis, però l'admirat Pacient Imbècil precisament ens està tractant de dir que simple i senzill és el mateix. I que a més a més ser simple no amaga cap mena connotació negativa.

Les divinitats millor les deixem als herois grecs com Aiax o Ulises, la bona gent com el Pacient i jo mateix preferim noies no divines.


Doctor Cabró.

Lucrècia de Borja ha dit...

Estimat doctor cabró:

Esteu sols, no? perquè TOTES som divines. I no sols divines, sinò divines de la mort ;)

ciber-besets divins (i complexes, és clar)

Anònim ha dit...

Pacient Imbècil, has estat brillant. Si bé és cert que tot els quaderns anteriors gaudien d'una gran qualitat, aquest últim conté parts apoteòsiques:

"En canvi, s’han registrat casos de mascles que, en actitud desafiant davant d’aquestes divinitats amb peus de fang, davant d’aquests egos excessivament enlairats gràcies a l’orgull de ser complexa, qüestionen aquest sistema d’autoidolatració i autodivinisme i, en un magnífic exercici d’humiltat, la base sobre la qual s’haurien de fonamentar les relacions igualitàries, alegres i positives, mostren la seva senzillesa com a persona i com a manera d’intentar afrontar la, ja de per si complicada, existència terrenal, i els pregunten: "Perquè no sou senzilles com nosaltres?"

Quanta raó, sí senyor, quanta raó. Quant contingut i i quants consells per a dur a terme una vida com cal en tan poques paraules. Paràgraf espectacular, aquest.

Amb tot, l'únic mèrit que modestament vull atribuir-me és haver convençut al Doctor Cabró a que tornés a posar en marxar el bloc, ja que el retorn de vosaltres dos, els matxets de la jungla femenina, està totalment a l'alçada.

Salut.

El Pacient Imbècil ha dit...

Apreciat Joaquim, no puc més que sentir-me enormement complagut davant els teus elogis. Des d'aquí prometo seguir treballant dur per a que pogueu gaudir de noves entregues d'aquests humils Quaderns Etnogràfics.

Sempre teu i al servei de tots vosaltres.

Anònim ha dit...

kar sem iskal, hvala

Anònim ha dit...

Però si els divins sou vosaltres! quin desplegament de enginy, de senzillesa, d’educació i brillantor amb la paraula i l’ idioma. Quanta cultura i alhora simplicitat utilitzada. M’agenollo davant dels mascles DR. Cabró i pacient imbècil, estic francament enlluernada.
Ara be repasseu una mica la història i veureu com el mascle per excel•lència es el que alhora, segle rere segle, ha titllat a la dona de: bruixa, puta, lladra o divina...segons li ha convingut i fins i tot al segle XXI veiem com segueix ressorgint entre les cendres de la pròpia cremor del seu sexe per seguir: perseguint, maltractant i vexant massa sovint a la dona.
Que farem si de tant en tant sorgeix, també de les cendres, una dona que utilitza les mateixes eines de alguns homes per “tronar la pilota”.
Tot i així estic amb vosaltres quant penso que el millor en les relacions es deixar de banda la divinitat, tant uns com altres, perquè també hi ha molt de mascle “diví”.