Ser home no és cap delicte

Aquest matí, gairebé totes les ràdios, diaris i televisions han anunciat d'una manera melodramàtica i vergonyosament sensacionalista que s'havia produït un assassinat a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Un home de 27 anys havia matat la seva dona d'origen rus, de 24 anys.L'home ha aparegut a les 5 de la matinada a la comissaria dels Mossos per denunciar la mort de la seva parella. La dona no presentava cap mena de cop, ni agressió, però això no ha estat cap problema per a que els Mossos d'Esquadra hagin detingut l'home sense esperar als resultats de l'autòpsia. Sort que les autòpsies segueixen essent una pràctica totalment empírica i científica, on l'obsessió feminazi per acabar amb els homes no hi té cabuda.

Des d'aquí vull donar tot el meu suport i els meus ànims a aquest pobre ciutadà, que ha hagut de veure's detingut i acusat sense fonament en un moment tan delicat i tràgic com el de la mort de la seva pròpia parella. Per cert, senyor Xuan Saura, algú demanarà disculpes per haver violat el principi constitucional de la pressumpció d'innocència?

El que hem de tenir clar, amics, és que això no ha de ser entès com un fet aïllat o un simple error, darrera totes aquestes accions hi ha una estrategia impulsada per la secta feminazi (fortament implantada als comissariats polítics dels sociates) que té com a objectiu acabar amb l'home i convertir-lo en un esclau social, que es limiti a treballar i callar.

Probablement en els seus ocults somnis humits les feminazis s'exciten pensant en la idea d'aconseguir esclavitzar-nos, omplir les presons d'homes i extreure'ns esperma per poder tenir fills sense haver de copular.

Doncs jo ho dic, aquí i a la Xina Popular... Ser home no és cap delicte.

Doctor Cabró.

Quaderns Etnogràfics V - Sóc complexa, sóc divina

Admirat Dr.Cabró, estimats seguidors del bloc, el Pacient Imbècil ha tornat.

Val a dir que aquest temps en que no ha aparegut cap nova entrega dels celebrats Quaderns Etnogràfics ha estat per l’intens estudi del món surrealista femení, els seus costums, els seus comportaments, les seves formes de vestir, les seves dances nocturnes, etc, al qual he entregat cos i ànima aquests darrers mesos. Tot això ha estat, com sempre, gràcies a l’inacabable bondat del nostre idolatrat Dr.Cabró que ha aportat els fons econòmics necessaris per tal que pogués entregar-me completament a l’estudi de l’etnografia femenina a través de realitzar un "Master in Women Management: Femenine traditions" a una de les institucions més prestigioses mundials.

Així que em veig amb l’obligació de continuar els Quaderns Etnogràfics per a plasmar tots els coneixements apresos i els materials recollits, i així, posar-los a disposició de tots els Doctors i Pacients que hi ha escampats pel món.

Així que, en la cinquena entrega parlarem d’aquesta frase que les fèmines tenen gravada amb foc al seu cervell i n’acaben fent el seu modus vivendi: Sóc complexa, sóc divina.

Es creu que aquesta creença de divinisme complex és herència directa de la mitologia grega. Les fèmines que en fan bandera, inconscientment, pretenen emular i posar-se al lloc de les antiguament idolatrades divinitats gregues. Un cas clar de manca de personalitat pròpia i de substitució d'aquesta per la d'imatges i figures suposadament ideals i "super divines".

Aquesta afirmació tan contundent (que rares vegades la reconeixeran públicament tan alegrement) no és més que una forma d’orgull ancestral i arcaic fonamentat en una creença de que allò complicat i/o difícil d’entendre gaudeix d’un plus de valor en el mercat, d’un misteri especial que fa que allò estigui per sobre de la resta de coses, i per tant, digne de ser idolatrat, mereixedor de ser diví.

Això fa que, les femelles, en un atac d’autodivinisme absorvent, passin a pensar que com més complexes siguin, com més actituds estranyes prenguin davant les situacions de la vida i més incomprensibles es tornin, s’amararan d’una aureola de divinisme que les farà ser més desitjades als ulls dels mascles que elles anhelen (perquè, sens dubte, elles, malgrat aquests posats d’estretors, de desgana sexual i de voler fer creure que el sexe és secundari i minimitzable, segueixen volen ser desitjades per els mascles que les envolten – tema interessant, aquest, que tractarem en la propera entrega dels Quaderns Etnogràfics).

És cert que, entre la comunitat masculina, s’han observat comportaments de submissió a aquest fals divinisme i la complexitat de les fèmines fa que aquests mascles les vegin com a desitjables (un exemple clar són els, ja citats en aquest bloc, Paga-Fantes o Gusiluz – vegeu el magnífic article del Doctor Cabró al respecte -).

En canvi, s’han registrat casos de mascles que, en actitud desafiant davant d’aquestes divinitats amb peus de fang, davant d’aquests egos excessivament enlairats gràcies a l’orgull de ser complexa, qüestionen aquest sistema d’autoidolatració i autodivinisme i, en un magnífic exercici d’humiltat, la base sobre la qual s’haurien de fonamentar les relacions igualitàries, alegres i positives, mostren la seva senzillesa com a persona i com a manera d’intentar afrontar la, ja de per si complicada, existència terrenal, i els pregunten: "Perquè no sou senzilles com nosaltres?"

És aquí quan tots els estudis són sorprenentment coincidents. I és que davant d’aquest plantejament de senzillesa masculina, totes, absolutament totes les fèmines en estudi han contestat: “No sou senzills, sou simples”.

Permeteu-me, en aquest punt, remetre-us a la imponent obra d’Antoni Maria Alcover i i Francesc de Borja Moll, el Diccionari Català-Valencià-Balear, obra de referència de tots aquells que parlem aquest bell idioma en totes les seves fantàstiques variants (malgrat els atacs d’ignorància i estupidesa que, de tant en tant, apareixen per territoris valencians i baleàrics). Així que, Mossèn Alcover i il·lustre de Borja Moll (per cert, mallorquí i menorquí respectivament.... és a dir, no imperialistes catalans, malgrat això dolgui a alguns fonamentalistes balears i valencians no nacionalistes espanyols), amb el seu permís:

SENZILL, -ILLA adj.

1. Simple; no doble; no barrejat amb altra cosa semblant
2. Fàcil, sense complicacions
3. Ingenu, lliure de segones intencions o d'artifici;

Observem doncs, com il·lustres i cultivats personatges històrics equiparen els mots senzill i simple. A on és, doncs, aquesta suposada distinció que esgrimeixen les autodivinitats orgulloses de la seva complexitat?

Anant més enllà, no és relaxant llegir aquestes definicions? Hom no prefereix que les coses esdevinguin fàcils? Que no es compliquin? A hom no li mereix més simpaties i més propici per a dipositar la pròpia confiança a aquell que esdevé lliure de segones intencions o d’artifici?.
Així doncs, i per a concloure, veiem que:

1r.- Aquelles fèmines orgulloses de la seva complicada manera de moure’s per la vida, no haurien de resultar estimulants per als mascles. Les segones intencions, terceres, quartes, etc, estan a l’ordre del dia. El procés autodestructiu d’autodivinisme pot comportar l’arrastrament del mascle a la caiguda lliure a la que, tard o d’hora, es veurà immersa la, ja llavors, ex-autodivinitat. I com més s’enlairin en el seu món de complexitats més contundent serà la trompada. I és que com molt bé diu en Marc Parrot: “dels núvols no es baixa, dels núvols es cau”, estimades autodivinitats.

2n.- Aquest món que elles es construeixen de complexitat divina és fràgil i molt mal resolt des de la seva base. La fonamentació és molt dèbil. Això ha estat estudiat en qüestionar en aquestes fèmines el perquè d’aquestes actituds incomprensibles, pregunta a la qual majoritàriament responen amb un orgullós “som així”. Bé, doncs, així veiem que quan les deesses complicades han de donar explicacions i construir un discurs raonat i fonamentat, la seva suposada complexitat esdevé paper mullat, i se n’han de sortir amb una SIMPLE/SENZILLA frase.

3r.- Estimades autodivinitats, senzill i simple son sinònims (i ho diuen dos il·lustres personatges). És clar que potser el que necessiteu és llegir més i deixar de mirar-vos tant el melic i fer-vos palles mentals (ooooh, perdó per la utilització del mot barroer “palla”, que això de l’autoestimulació té tan poc glamour que no reconeixereu mai que, de tant en tant, us fa perdre el cap...)

El Pacient Imbècil

Lliçons d'economia femenina (I)

Són habituals els comentaris despectius i malintencionats de les fèmines ibèriques (tant catalanes com mesetàries) sobre dones immigrades d'altres països.Una notícia en un diari prou seriós comentava que a la província d'Almeria, l'elevat nombre d'immigrants russes i de l'Europa de l'Est ha fet trontollar moltíssims matrimonis i parelles. Això ens podria portar a pensar que, certament, aquestes dones són culpables d'alterar l'harmonia conjugal preexistent.

FALS.

Mai ha existit cap mena d'harmonia, la societat mediterrània té un substrat històric matriarcal on la mestressa sempre ha fet i ha desfet sense oposició.Elles són les que escullen parella (tot i que nosaltres ens pensem que les conquestes les fem nosaltres), decideixen quan hi ha sexe, on es va de vacances, els plans del cap de setmana, etc. Amb l'arribada de dones nouvingudes que no collen tant els homes i no els tracten com si fossin una merda s'ha produït aquest xoc.

Tal com les teories microeconòmiques dicten, el trencament d'un monopoli gràcies a l'entrada de nous competidors al mercat fa abaixar el preu gràcies a l'augment i la diversificació de l'oferta.



En altres paraules, ara l'home pot interactuar amb dones que aporten qualitats fins ara desconegudes (simpatia, bondat, afectuositat, fogositat). Sembla ser que això ha posat en peu de guerra les dones d'Almeria que amb l'actitud rància de sempre estan experimentant la soledat i que l'home les hagi deixat per algú que els tracta molt millor.

Esperem que l'allau de dones foranes de l'Europa de l'est es multipliqui arreu del territori català, això suposaria que la dona catalana hauria d'adaptar-se socialment a aquestes noves condicions, i per tant hauria d'entrar en competència directa amb les dones foranes i millorar les qualitats que aquestes ofereixen per tal de no perdre encara més quota de mercat.

Diguem NO al monopoli feminazi!


Doctor Cabró.

Amor putrefacte

Flavio Briatore, 60 anys, patró del poderós equip Renault de F1 i vinculat durant molts anys a la marca de roba Benetton, afincat a Mònaco i posseïdor d'una gran fortuna. Es casarà amb una model italiana de 28 anys, una tal Elisabetta, fet que ha omplert les portades de la premsa groga europea que seran llegides per milions de dones envejoses que desitjarien trobar-se en la situació de la noieta italiana.

Tant se val que un iaio demacrat que no s'aguanta els pets li hagi d'introduir de tant en tant el seu penis flàccid i arrugat pel davant i pel darrera, és un preu que moltes dones estan disposades a pagar per tal d'assolir l'èxit social i gaudir del luxe. Si el nostre bon amic Flavio jugués a la petanca o el domino, o fos un habitual de les tertúlies d'homes grans que observen les obres que es fan al carrer, algú creu que l'Elisabetta s'hi hauria fixat?

AMOR? ha ha ha, no em feu riure si us plau.

Membres no virils

L'estupidesa humana és transversal, afecta tant homes com dones de tota classe i condició social.Però no deixa de resultar increïble que algú que ostenta un càrrec tan important com el de ministre exhibeixi sense complexes una incultura pretesament disfressada d'igualtat que acaba fent riure.

En castellà la paraula "miembro" (en català, membre) té unes connotacions clarament fàl·liques, fet que ha alarmat una membre (je je) del govern espanyol fins a tal punt que ha proposat oficialment que també es pugui utilitzar la paraula "miembra" quan hom s'hagi de referir a una dona.

El que el Doctor Cabró humilment es questiona és si segons la proposta ministerial caldria referir-se a partir d'ara alsperiodistes masculins com a "periodistos" i els futbolistes masculins com a "futbolistos". El que es desconeix es si aquests canvis també s'aplicarien a la llengua catalana, gallega o basca, seria prou divertit demanar "marmitakas"en comptes de "marmitakos" o parlar d'ordinadores en comptes d'ordinadors.

Sens dubte aquestes mesures són importantíssimes per assegurar la igualtat d'oportunitats i els drets dels ciutadans.

Cal anar amb compte perquè el feminazisme s'està instal·lant a les altes esferes, us podeu anar agafant bé els calçotets perquè això serà només el principi.Aquest és un dels motius pels quals torno, des d'aquest humil blog plantarem cara a la irracionalitat i l'estupidesa.

Salut i membres.




Doctor Cabró.

Fins aviat...

Després d'un considerable nombre d'escrits (que fins i tot ha superat les meves pròpies expectatives), el Doctor Cabró us anuncia un petit parèntesi en aquesta modesta aventura blocaire en la qual, per sort, he tingut l'ajuda de l'admirat Pacient Imbècil, sempre brillant en les seves aportacions i consells.

M'hagués agradat escriure molt més del que ho he fet, però lamentablement la vida moderna està fortament influïda per un estressant ritme laboral que, de vegades, no et deixa el cap prou clar per pensar i escriure tant com voldries.

I em vull acomiadar deixant una sèrie de preguntes per pensar-hi una mica. És bastant habitual llegir certes notícies o entrevistes on dones que han assolit l'èxit professional ens auguren que la societat es feminitzarà i adquirirà una sèrie de "valors femenins" que la faran molt més humana i justa. Jo em pregunto, quins són aquests valors?

Hillary Clinton perd el primer round al caucus d'Iowa, un parell de dies després surt fent el ploricó amb mestresses de casa de New Hampshire i contra tot pronòstic guanya les primàries en aquell estat nord-americà.

En aquesta acció no veig humanitat ni justícia enlloc, més aviat oportunisme calculat. La dona en l'àmbit professional i laboral és igual de trepa i envejosa que l'home, no estic dient que l'home sigui millor sinó que la dona es comporta de la mateixa forma.

Altres exemples prou divertits serien parlar de dones com Carla Bruni o Magdalena Álvarez, però estic segur que no fa falta dir res més, vosaltres mateixos estareu pensant el mateix que jo.

El feminazisme recalcitrant em contestaria... "Estàs parlant de dones en concret, no pots generalitzar"

Doncs no ben bé estimades amichis, l'únic que tracto de fer-vos veure és que estic fent el mateix que fa una dona quan atribueix el seu èxit als seus "valors femenins". Penso que si una dona té èxit és perquè s'ha esforçat, ha treballat i té unes habilitats que la fan triomfar en un món tan competitiu com l'actual. Tota la resta són collonades.

I per acabar, un consell per resultar interessant i atractiu al sexe femení per quan tingueu algun "tema" txitxable en el vostre radi d'acció. És tan senzill com centrar el tema de conversa en ELLA, us podrieu passar tota l'estona contestant amb monosíl·labs però ella se sentirà a gust i fins i tot dirà a les seves amigues que sou grans conversadors (HA HA HA).

Si accepteu que les dones necessiten ser sempre el centre d'atenció, que la seva vida per tenir sentit ha de ser com una espècie de muntanya russa plena d'alts i baixos i amb uns tocs melodramàtics de culebrot us anirà bé (amb sort potser cardareu els dissabtes).

Sort amics.

(La necessitarem)


Sempre vostre,



Doctor Cabró.

El feminazisme (II)

El feminazisme tracta de culpabilitzar i estigmatitzar la normalitat en la pràctica del sexe. El motiu no és pas que no els agradi cardar i succionar polles, en realitat el que fan és utilitzar la vagina com a arma per conquerir el poder sobre l'home. En altres paraules...

Limitar el sexe a comptades ocasions i només permetre'l en aquells moments en que elles estiguin segures que poden obtenir alguna cosa a canvi.

Però tot i que normalment solen tenir la paella pel mànec, recentment ha sortit una noticia bastant pintoresca sobre unes feminazis que van ser enganyades i es van quedar amb un pam de nas.

Un home contactava amb dones per xat fent-se passar per un important directiu d'una televisió, i a canvi de sexe els prometia una feina de presentadora. S'ha de ser molt burra per caure en aquesta enganyifa, però és que davant de la teòrica possibilitat d'aconseguir una feina a la televisió no van dubtar a obrir-se de cames sense cap mena de problema.

La cobdícia feminazi no té cap mena de límit.

Doctor Cabró.

Quaderns etnogràfics IV - La teoria de l'escala

Apreciats col.legues, els Quaderns Etnogràfics retornen amb la seva quarta entrega. El parèntesis en la publicació d'aquests quaderns s'ha vist forçada per l'arribada de l'estiu, una època que és una autèntica mina en comportaments i actituds etnogràficament interessants, donada la gran quantitat d'actes i festivitats que es celebren al carrer, i la beguda va lleugera, així com les robes que tapen els cossos de les mestresses.

En aquesta quarta entrega ens centrarem en l'anomenada Teoria de l'Escala.

Aquesta teoria recull allò que el saber popular ja ha entès fa temps, una escala és més fàcil baixar-la que pujar-la.

Ubicació: Grup de noies que, sempre i per descomptat, són super-amichis (veure Quadern Etnogràfic núm.2).

Protagonista: El mascle, que com a bon caçador, vagareja pels carrers de la vila en festivitat, a poder ser, amb l'omnipresent beure a la mà (rarament aquest beure serà un Gin-Tònic - veure Quadern Etnogràfic núm.3)

Objectiu o projecte del protagonista en aquests dies de gresca: Establir el nombre màxim de contactes amb el sexe oposat, donada l'alegria imperant pels carrers, places i carrerons. Aquest objectiu s'acostuma a centrar en algun grup de noies juntes, ja que per un simple estalvi d'energia i per a evitar la dispersió de recursos, és més fàcil moure's allà a on hi ha un major nombre de fèmines aplegades en el menor territori possible.

Condicionants i/o restriccions del projecte: El grup de super-amichis estableix, sense que ho verbalitzin mai entre elles, una classificació interna de valoració de totes les noies del grup. Silenciosament i sigil.losa estableixen una taula classificatòria, amb les noies Champions, les UEFA, les Intertoto, les ni fu ni fa, de la zona tranquila de la taula, les de promoció i les de descens directe. Això estimats amics és el fonament de l'escala, la temuda escala, que hom ha de saber intuir i posicionar-s'hi en el lloc adequat segons els objectius a acomplir.

Per més vertigionsa que es vegi l'escala, cal no defallir. L'èxit està en la tenacitat.

Així, assumint que el què vol el mascle és el major nombre d'èxit possibles dins el grup de super-amichis, la Teoria de l'Escala recomana que aquest s'ha d'ubicar a la zona Champions, al capdamunt de la taula classificatòria interna de super-amichis, és a dir, a la part alta de la temuda escala.

Si hom ha sabut localitzar quines son aquelles noies que s'han autoclassificat com a les capdavanteres del grup en valoració exclusivament física (deixem-nos de tonteries, hi ha terrenys a on elles mateixes arraconen la seva part intel.lectual), si el mascle ho ha sabut discriminar dels petits comentaris, mirades i gestos que elles deixen anar com si no volguessin i de la manera més discreta possible, llavors, l'ens masculí haurà aconseguit el trimof més preuat de la festa.

I com és això us preguntareu?

Doncs és tan senzill com que si hom triomfa amb la noia Champions del grup, les UEFA, les Intertoto, etc etc i fins a les del descens (tot depèn de quants esglaons vulguis acabar baixant) t'obriran les portes (per no dir altres coses) de bat a bat. Les noies UEFA voldran aconseguir el mateix que ha assolit la noia Champions, i així mateix pensaran llavors les Intertoto de les UEFA, i així anar baixant posicions (és l'intent tan primitiu i antic d'intentar escalar posicions en aquesta vida, ni que sigui per tosca imitació d'allò que es considera superior).

Ara bé, cal tenir en compte que l'escala és vertiginosa i té un gran risc. Si el mascle no aconsegueix destriar bé i localitzar la noia Champions (ja sigui per maldestre, o pel nombre excessiu de licors ingerits, o senzillament, perquè ja és tard i el llistó ja no existeix), i cau, per exemple, en mans de la noia Intertoto, automàticament, la part alta de l'escala és una utopia impossible d'assolir. Les noies Champions i UEFA, sabent-se molt millor i de més qualitat que la noia Intertoto, faran creu i ratlla en aquell mascle, ja que un paio que s'ha liat amb una noia d'inferior qualitat a elles mai tindrà el prestigi ni l'aurèola necessària per anar amb elles.

Per tant, com a molt, al que pot seguir aspirant el mascle és a anar descendint l'escala, anar baixant vertiginosament tant i tant, com el seu estomac ho permeti. Això ja és decisió personal i intransferible. Com hi ha qui es llença directament a la zona de descens, i ja no hi ha déu que el faci pujar de categoria en el grup de super-amichis, ja no podrà pujar ni un simple esglaó en aquella maleïda i vertiginosa escala de plaer.

El Pacient Imbècil

El feminazisme (I)

El feminazisme és una evolució del feminisme del segle passat, que ha acabat degenerant cap a postulats que exigeixen la supremacia de la dona per sobre l'home i que aspiren a la negació total de l'home dins la societat.

La criminalització de l'home és un dels principals instruments que utilitzen les feminazis per aconseguir els seus objectius. Els homes hem passat a convertir-nos en sospitosos de cometre qualsevol malvestat pel simple fet de ser homes. És suficient una denúncia falsa o un testimoni fals per destrossar la vida de qualsevol home i estigmatitzar-lo definitivament.

Per exemple...

-Homes detinguts per agressions que no han comès...
-Homes expulsats de casa seva, que posteriorment és ocupada per la ex-dona i l'amant...
-Homes que són separats dels seus fills i als qui es nega una responsabilitat tan vital com la paternitat...

Per a la dona feminazi, l'home és un simple objecte sobre el qual se n'ha d'extreure el màxim profit econòmic i personal. Aquest sentiment androfòbic ha arrelat profundament tant a la societat catalana com espanyola, no és per tant sorprenent que cada cop més homes decideixin compartir la seva vida amb dones sudamericanes, russes, ucraïneses, romaneses... Dones poc viciades per l'esperit d'odi i venjança que impregna a les nostres Bridget Jones locals. La immigració per tant està esdevenint un problema per les feminazis, que veuen en la dona estrangera una amenaça.

Deixo per més endavant la relació directa entre frigidesa, auto-negació sexual i feminazisme, que serà convenientment tractada a la segona entrega d'aquest capítol.

Atentament,

Doctor Cabró.

Els mascles Alfa i els mascles Beta*

Per als mascles que no disposen d'una cartera plena de bitllets o bé d'una bellesa física insuperable, l'esforç per follar amb femelles sol ser força gran, i en ocasions, un camí llarg i tortuós on cal superar multitud de proves i etapes humiliants per tal que la femella en qüestió estigui absolutament convençuda que els té totalment agafats pels pebrots (és a dir, acaben sent els mascles Beta).

Les etapes humiliants solen consistir, per exemple, en sopars que acaben amb un "porta'm a casa amb el cotxe" i un "ja et trucaré", nits (sense sexe) visionant tota mena de programes estúpids com "Supervivientes" o "Gran Hermano", obligació de fer regals, disponibilitat horària i telefònica absoluta, un llarg etcètera que s'ha d'aguantar per aconseguir triomfar.

En canvi, els mascles Alfa no han de fer cap mena d'esforç per aconseguir follar-se les femelles. La seva pròpia condició de mascle dominant és una condició suficient per aconseguir l'objectiu.

Hi ha diferents tipologies de mascle Alfa però la més habitual sol ser la del típic garrulo cabró que les tracta malament, posa les banyes i les fa patir. La no submissió del mascle Alfa fa que la
femella s'hi interessi especialment.

No és casualitat que les femelles sempre tinguin com a fantasia sexual follar salvatjement amb un mascle alfa, perquè el mascle beta sempre sol ser la segona opció per a les que han fracassat en l'intent de conquerir un mascle alfa.

Sempre hi ha excepcions que determinen si un mascle és Alfa o Beta, per exemple, si Woody Allen no fos famós seria el típic personatge que les dones evitarien asseure's-hi al costat quan viatgessin en metro o tren perquè amb aquell aspecte i aquelles ulleres sembla més aviat un vagabund mort de gana. Pero el senyor Allen té un avantatge competitiu, ÉS FAMÓS. Això el converteix automàticament en un mascle Alfa tot i que el seu aspecte físic no en sigui l'habitual.

Això fa que en més d'una ocasió, un percentatge significatiu de dones enquestades hagin declarat que se senten atretes per aquest cineasta (HA HA HA, que em pixo de riure).

Per tant concloem que l'esforç que ha de realitzar el mascle Beta per aconseguir una femella, és absolutament desmesurat i poc rentable (massa esforç i poc premi) si el comparem amb el del mascle Alfa.

No s'extranyin, estimats amics, que els prostíbuls estiguin tan plens en aquest país. Les lleis econòmiques de la rentabilitat de l'esforç cauen pel seu propi pes.




Doctor Cabró.





* Termes biològics que representen els mascles dominants (mascles Alfa) i els mascles submisos (mascles Beta)

L'amic gai

És un dels elements distintius de la dona suposadament moderna de l'actualitat.

Per ser una dona cool, cosmopolita i independent...Posi un amic gai a la seva vida.

Evidentment, es tracta d'un eslogan publicitari fictici, però un nombre creixent de noies el segueixen. El primer error es tracta en discriminar els amics per la seva preferència sexual, si realment es tracta d'un bon amic, hauria d'importar la seva inclinació sexual?

En canvi, certes noies tracten de trobar amistats gais com un complement purament estètic. Una de les excuses, és que els nois heterosexuals són "poc sensibles" i en canvi amb un noi gai s'hi entenen millor. És una forma de menysprear els gais identificant-los com un col·lectiu d'afeminats?

Però el que realment els agrada a aquestes cosmo-urban girls, és que es poden abraçar, fer petons, tocar-se, ballar a la discoteca refregant-se provocativament amb el seu amic gai, busquen en ell una mena de relació platònica que cap noi heterosexual els podria oferir.

El més sorprenent, és que aquestes mateixes noies mai admetrien aquest mateix comportament en un amic que fos heterosexual, qualsevol noi que no sigui gai i que vulgui ballar una mica arrambat i fer abraçades, es converteix en un perillós sospitós de guarro, sortit i violador.

No ens enganyem, sota l'aparença cool i moderna, s'amaga la mateixa actitud rància de sempre.

Doctor Cabró

Quaderns etnogràfics III - El Gin Tònic: L'expressió culminant del mal Karma

En aquesta nova entrega dels quaderns etnogràfics l’estudi s’ha centrat en les fèmines d’una franja d’edat quelcom més superior a la tractada fins ara, però no per això menys interessant. Amb variacions segons el cas podem dir que ens centraríem en les dones a partir dels 40 anys i fins als 60.

Aquestes son dues dècades, que per a les nostres estimades femelles, son plenes de contradiccions que els exploten a les mans degut a la gran magnitud d’hipocresia i demagògia desplegades durant les dècades anteriors de les seves vides.

Per a entendre aquest moment crucial en les vides d’aquestes dones “madures” (les cometes no són gratuïtes) cal introduir primer el concepte KARMA.

El Karma pot semblar una invenció de quatre il.luminats de la vida espiritual, però, estimats col.legues, la seva influència en l’etapa de la maduresa humana, almenys en les dones sobre les quals es centra aquest nou article científic, sembla ésser certament provat i d’efectes devastadors.

Hom es guanya el Karma al llarg de l’actitud vital que pren durant els seus anys d’existència. Aquell que pren una actitud positiva, i interacciona amb la resta de persones amb les que coincideix de forma integradora, col.laboradora i cercant el desenvolupament de les energies positives, acabarà assolint el bon karma, l’estat vital final anhelat de pau i repòs amb tot allò i tots aquells que l’envolten.

Ara bé, què passa amb aquelles persones que al llarg de la seva vida no fan més que desprendre vibracions negatives, aixecar murs al seu voltant, i des del capdamunt d’aquests murs, treient el cap entre els seus merlets, no només miren la resta de gent amb aires de superioritat i menyspreu, si no que a més, escupen oli bullent a aquell que gosi destorbar la seva infranquejable persona?

És en aquests casos que el Karma, tard o d’hora arriba, i es presenta en la seva versió més negativa, i evidentment, posa a tothom al seu lloc. És aquí quan, aquella fèmina que ha malgastat la seva vida i salut en pro d’una tàctica de setge i destrucció dels mascles del país, de cop i volta se li apareix davant dels ulls la crua realitat de les conseqüències dels seus fets.

Aquesta dona, entrada ja en anys, arriba un dia que es mira al mirall i llavors veu una femella sola, revellida, arrugada, poc atractiva i destil.lant vapors àcids de caràcter agrejat per tots els porus de la seva pell, i la cosa potser més punyent, se n’adona que ha perdut el tren de la felicitat.

En escassos segons, li venen al cap les imatges de tots aquells noiets que, durant la seva joventut, a l’hora del pati, se li havien acostat de manera maldestre, tímidament i poruga, i ella els havia considerat éssers inferiors ja que es passaven el dia darrere d’una pilota de futbol i feien olor de suat.

També recorda aquells nois que en la seva pubertat ella havia rebutjat perquè les amichis (veure quadern etnogràfic 2) eren el més important i havien d’estar unides per a tota la vida i sempre es serien fidels (aquí esclata una de les grans contradiccions de la seva vida).

Rememora també, aquells homes que en l’època dels 30 ella havia apartat de la seva vida perquè no llegien Kafka i eren incapaços de comprendre les pel.lícules iranís que ella “s’esforçava” a veure als cinemes Verdi del barri de Gràcia de Barcelona (aquí explota el devastador efecte de la demagògia barata en pro d’intentar construir-se una falsa aparença davant dels altres)

I en darrer terme, recorda l’ex-marit que va decidir considerar-l’ho l’ésser més insofrible de la terra, ja que per a ella era un ésser tribal, incapaç de satisfer-la sexualment i amb certa adoració a la ingestió de cervesa envoltat de la seva comunitat d’amics. Comunitat a la qual ella va decidir que no valia la pena integrar-s’hi per ésser encara pitjor que el seu propi ex-marit.

I és en aquest punt que, aquesta dona "madura", en un esforç desesperat de recuperar el temps perdut, intenta, precisament, aturar aquest temps, i es llença en un espiral de centres d’estètica, dietes “para la mujer estresada de hoy en día”, cremes Dove per aprimar i regenerar i rehidratar la malmesa pell, classes d’spinning al millor gimnàs de la ciutat, sessions maratonianes de pentinats i tenyits de tots els colors per a amagar aquells maleïts cabells blancs, etc.

Però estimats col·legues, com tots sabem, la nit estova els cors i fa aflorar els sentiments més profunds i sincers. Així que si ens dediquem a donar una volta pels bars de les ciutats, a altes hores de la nit, especialment en zones considerades “bohèmico-pijes” sempre trobarem que, al fons d’un d’aquests bars de mobles antics i preus moderns, entre una boira de fum de cigarretes baixes en nicotina recolzades en uns dits esgrogueïts, hi ha unes dones que ofeguen les seves tristeses, solituds i menopauses a base de Gin Tonics, beguda culminant i delatora d’aquell que ha assolit el punt àlgid del seu mal Karma vital.

L’endemà, però, s’esforçaran per oblidar la nit i el bar, el paquet i mig de tabac enquistat als seus pulmons i el gust amarg dels incomptables Gin Tonics consumits, i reprendran la seva particular vida “saludable” de dietes, gimnasos, cremes i perruqueries a la recerca d’aquella maleïda felicitat perduda.

El Pacient Imbècil

Taxi Driver

Havia estat una nit agradable al Born de Barcelona, un sopar de bons amics en un restaurant bohemi amb tendències culinàries més aviat minimalistes (o això que ara en diuen cuina conceptual) i després uns mojitos excel·lents acompanyats d'interminables plats de crispetes que ens oferien les cambreres (certs rumors apuntaven a que ens haviem quedat més tips amb les crispetes que amb el sopar conceptual).

El pub era un local més aviat petit, però amb un nombre de fèmines per metre cuadrat força elevat. Amb la destresa i habilitat dels grans mestres nocturns, ens vàrem ubicar a l'estret passadís del costat de la barra, on les noies que entraven al pub havien de passar obligatòriament per davant nostre, fet que va provocar un brainstorming en forma d'un interminable reguitzell de comentaris sobre les noies del pub, que sens dubte, seran utilitzats en propers capítols d'aquest blog (com a anticip, vegeu l'estudi sobre els gintonics de l'admirat Pacient Imbècil).

Però no, estimats amics/gues, això no va ser el més destacable de la nit. Realment pot costar de creure, però el més destacable de la nit van ser els 15 minuts ANTOLÒGICS de trajecte amb el taxista més locuaç i calentorro que pugui existir a la ciutat de Barcelona. 15 minuts amb riallades continues (i sense pagar cap suplement).

Sé que el que s'explicarà a continuació pot costar de creure, però es tracta de la pura veritat...

Un cop agafat el taxi, el Doctor Cabró va seure al davant (al costat del taxista), el Pacient Imbècil i el Quique al darrera. Només entrar, vem detectar que aquell taxista de marcat accent andalús reia bastant (potser massa) i que tenia ganes de xerrar. De sobte em va preguntar...

Estás comodo, shavá?

Vaig pensar, aquest home és un crack en potència, l'estirarem una mica de la llengua...

Si si, no se preocupe, estoy bien. Aunque bueno podría estar mejor, ya sabe, que las mujeres son todas unas fulanas...

En aquell precís moment, el taxista es va transformar en un volcà en erupció...

Uyyy, yo os voy a explicar cual es el secreto, teneis que mirarlas a los ojillos, y la que no aguante la mirada y se haga la estresha...Esa es la mas puta de todas, a esa le acabará saliendo espumilla por el shomino

Vem esclafir de riure amb totes les nostres forces, i vem seguir donant-li corda... Aquí tenim alguns dels millors greatest hits del nostre amic, el taxista...

A esas chavalinas que te gastas 200 euros en cena, vinito y luego te dicen que tienen dolor de cabeza. Pos mira tia, por 40 euros tengo una mucho mas guapa que tu (porque las hay que estan de muerte) , y además se lo tragan.

Ay, si yo os contase, a los 40 días de casarme, ya le había puesto los cuernos a mi muhé, la primera vez te sientes culpable... Pero luego... A la segunda menos, y a la tercera ya ni te acuerdas. Nahhh, shavale, hay que disfrutar, que ya bastante nos dan por culo.

Els comentaris del nostre amic taxista poden semblar políticament incorrectes i resultar incòmodes per a certa gent, però acostumats com estem a la falsa correcció de portes enfora, les cares estirades i amargades d'aquelles que no gosen MAI parlar de sexe(*), un simple taxista que ens ofereix una mica de sinceritat i espontaneïtat acaba esdevenint una alenada d'aire fresc enmig de tanta mediocritat.

Gracias, maestro. Ovación y vuelta al ruedo.

Doctor Cabró

(*) Tractarem en propers capítols la auto-negació sexual que moltes dones pateixen en silenci, així com el tema tabú per excel·lència, la masturbació femenina.

Les Jennies (II)

El Doctor Cabró sentia la necessitat de complementar l'estudi etnogràfic sobre una subclasse social femenina que agrupa una col·lectivitat de noies anomenades Jennies, també s'accepten els sinònims de Juanis, Lolis, Yolis, Veros, Deboras, Rebecas, Vanessas, i un llarg etcètera de noms cutres i de gust lamentable (certs pares haurien de ser apallissats per escollir noms així).


Durant l'estudi anterior es va explicar el fenomen científicament, ara ha arribat el moment d'analitzar protagonistes reals. Un dels pamflets sensacionalistes gratuïts que reparteixen diàriament al metro (i que presumeixen de ser un diari, hahaha) està realitzant la impagable tasca de parlar amb les Jennies per veure que "pensen" i quines aspiracions tenen a la vida.

Estimats/des amics/gues, us adverteixo que trobarem uns testimonis realment acollonants.

Primer exemple:

http://www.20minutos.es/galeria/1707/0/17/

"Queremos un novio que nos quiera de verdad y tenga mucho dinero", dicen las dos amigas.

Tal com el Doctor Cabró ja havia anticipat, quan les Jennies es van fent grans el seu objectiu es centra, pura i simplement, en diner$. El seu baix nivell cultural i acadèmic no els permet aspirar a gran cosa més. Si es dóna el cas, un polvet i prou (que d'això, en saben força).

Tot aquell home que sigui prou IMBÈCIL com per deixar entrar una "dona" com aquesta a la seva vida acabarà fent el negoci d'en Robert de les Cabres (que per si no coneixeu la llegenda, va canviar un ramat sencer d'ovelles per un be negre amb potes rosses)


http://www.20minutos.es/galeria/1707/0/10/

Pero también trabaja como gogó en una discoteca. "Me gusta estar ahí arriba, todo el mundo te desea... eres algo inalcanzable para la gente".

Per superar alguna mena d'antic trauma infantil aquesta noia tracta d'inhibir un terrible complex d'inferioritat, necessita sentir-se desitjada per una legió de cocaïnomans empastillats a dalt d'una tarima de qualsevol discoteca makinera. Espectacular. No tinc paraules per definir-ho.


http://www.20minutos.es/galeria/1707/0/1/

Lorena tiene 16 años. "Soy un poco macarrilla. ¿Cuánto? En Halloween le tiré huevos a un autobús. Vivo en Villaverde. Es mi barrio y que nadie se meta con él, ni tocarlo".

OHHHH, ha tirat ous a un autobus!!!. I per a més inri ho diu amb un posat realment orgullós, satisfeta de la seva gran gesta. Aquesta noia té tots els números per acabar essent la típica caixera garrula del Dia o el Carrefour.

I per cert, estigues tranquil·la que no el tocarem el teu barri. És més, de fet és que ni tan sols hi entrarem, prefereixo que les llunes del meu cotxe no rebin impactes d'ous o d'escupinades.


El Doctor Cabró demana humilment als polítics i les autoritats, que inverteixin una mica més en Educació. No pot ser que existeixi gent així. S'ha d'erradicar tot rastre de garrulisme primitiu a la societat del segle XXI.

Doctor Cabró.

El criteri global femení

El criteri d'acceptació/rebuig global femení.

Aquest criteri és utilitzat de forma universal per les dones a l'hora de fixar-se en els homes. És un criteri dels anomenats subsidiaris o indirectes, perquè no es basa en escollir l'home que els agrada en base a les pròpies qualitats masculines de l'individu en qüestió.

El criteri consisteix a avaluar un home no per si els resulta atractiu, sino en funció de si ha estat acceptat per altres dones en el passat o el present. És a dir, un home casat o compromès, sol ser fruït desitjat per part de la resta de dones perquè si aquella dona amb la qual està compromès l'ha escollit com a marit o xicot, "serà per algun motiu...." Elles no saben ben bé de quin motiu es tracta, però ho desitjen i també volen aquell home.

Aquest mateix criteri també serveix no només com a criteri d'acceptació, sino també com a criteri de rebuig, és a dir si algun home està solter o ho ha estat durant algun termini de temps prou llarg, "serà per algun motiu...." Per tant si cap dona en el passat recent l'ha acceptat com a parella o com a amant, elles no volen donar el primer pas, perquè sospiten que l'home en qüestió deu tenir algun defecte que el fa inacceptable.

Per tant realment estariem parlant d'un oxímoron perquè es tracta d'un criteri que està construït a partir de l'absència del criteri propi. Més contradictori no pot ser. Aquest teorema justifica plenament la vigència d'una frase que és tan certa com que la llum viatja a 300.000 quilòmetres per segon...

"Elles no tenen criteri"

Per ilustrar el "criteri femení" a l'hora d'escollir, res millor que una mica d'humor per comprendre el tema.

Doctor Cabró

Quaderns etnogràfics II - El complement que mai em ve de gust

Admirat Dr. Cabró, estimats/des col·laboradors/es

En el segon volum dels Quaderns Etnogràfics ens endinsarem en el complex món d’El Complement que mai em ve de gust.

Aquesta és, probablement una de les teories que la comunitat científica d’estudiosos etnogràfics té més ben contrastada, ja que sorgí durant la celebració d’un sopar en el llunyà any 1.999. De llavors ençà, aquesta teoria, no ha fet més que confirmar-se i reconfirmar-se any rere any, arribant a poder ser considerada la teoria fundadora dels Quaderns Etnogràfics.

Així doncs, aquí va:

El Complement que mai em ve de gust (en endavant el Complement) és aquella noia de dubtoses i/o sospitoses qualitats físiques que sempre, i repeteixo, sempre, trobareu al costat, per no dir solapada, a aquella altra noia de qualitats físiques contrastades i/o reconsagrades (en endavant la Noia Suc, per allò de que està per sucar-hi pa).

Model de Complement (esquerra) i de Noia Suc (dreta)

El Complement sempre justifica aquesta proximitat territorial en pro d’una suposada, i repeteixo, suposada, amistat que les uneix. La Noia Suc és la seva amichi (així s’autoanomenen tot sovint).

Els fets sempre ocorren de la mateixa manera, amb lleugeres variacions sense importància segons la tipologia de noia estudiada. Així, les escasses oportunitats de que gaudeixen els mascles per a acostar-se a la Noia Suc es produeixen en les comptadíssimes ocasions en que el Complement comet una badada i s’oblida del seu paper de guardaespatlles. Aquestes badades es poden produir quan el Complement decideix anar sola a demanar uns beures, o quan necessita buidar la bufeta (cal esmentar però, que aquest darrer cas és bastant més rar, donada la tendència generalitzada de les fèmines d’anar a visitar en grups multitudinaris els lavabos del país).

És en aquest moment, quan els mascles, que d’antuvi ja s’havien adonat de la presència molesta del Complement, han d’iniciar les seves maniobres d’aproximació cap a la Noia Suc. Aquests moviments han d’ésser ràpids i efectius doncs disposen d’un marge de temps brevíssim per establir contacte amb la desitjada Noia Suc, abans no se n’adoni el Complement de la greu errada comesa.

El Complement, doncs, no trigarà massa a adonar-se de la relliscada de deixar sola la seva súper amichi, i en el moment en que ho faci, entrarà en un estat d’alienació mental que la farà volar i aparèixer en escassos segons enganxada de nou a la Noia Suc.

Un cop arribats en aquest punt, si el mascle no ha aconseguit el complicadíssim objectiu d’allunyar la Noia Suc del radi d’acció del Complement en els escassos segons dels que ha gaudit, la situació és realment complicada per aquest.

El Complement iniciarà immediatament les accions pertinents per a allunyar el mascle de la seva amichi, o a la inversa.

Aquestes accions, generalment, en tots els casos estudiats s’han dividit en dues tipologies:

1.- Començarà a estirar del braç de la seva súper-amichi tot dient-li que hi ha algú, qui sigui, com si és el Papa de Roma, que les espera a l’altra punta de bar, o a l’altra punta de món.

2.- S’introduirà, sense permís ni educació, a la conversa que estaven mantenint el mascle i la Noia Suc. Aquesta intromissió només té l’objectiu de desprestigiar qualsevol comentari que faci el mascle davant la Noia Suc. En aquest punt és quan es poden produir les situacions més desagradables ja que, mentre el mascle intenta mantenir l’educació i les bones maneres en deferència a la Noia Suc (no pas per al Complement, evidentment), el Complement pot desplegar tot un repertori de comentaris baixos, feridors i abominables cap a la figura del mascle.

Així doncs, generalment, és en aquest moment que el mascle decideix abandonar la conversa amb la Noia Suc. El Complement, doncs, ha aconseguit el seu objectiu malgrat la badada inicial, i evita, un cop més, que qualsevol mascle aconsegueixi reeixir en les seves aproximacions cap a la seva súper amichi (cal remarcar que la Noia Suc, normalment no insistirà en la conversa amb el mascle, donada la situació de xantatge emocional a la que està sotmesa per part del Complement).

Després de molt temps observant aquest curiós comportament del Complement, jo, com a Pacient Imbècil, vaig decidir realitzar un estudi estadístic amb les respostes dels diferents Complements que he anat trobant, a la següent pregunta:

- Per què no deixes que cap mascle xerri amb ella (la Noia Suc)?

En un 90% dels casos (majoria aclaparadora), la resposta dels Complements fou:

- És que hem vingut a passar-nos-ho bé.

Curiosa resposta i sospitosa utilització de la primera persona del plural.

Així doncs, el Complement considera que l’acte de lligar no és una cosa divertida ans al contrari, avorrida i pesada. De la mateixa manera, el Complement suposa, sense ni preguntar-li-ho, que la seva amichi tampoc s’ho passa bé lligant amb cap mascle.

Doncs bé, la conclusió és molt clara. El Complement desplega tota aquesta estratagema explicada amb l’únic objectiu de no quedar-se sola, abandonada i tirada enmig del bar o festa de torn en la que estiguin (cal no oblidar que, tot i el segrest emocional a la que està sotmesa per part del Complement, la Noia Suc gaudeix, i molt, de l’acte sibil.lí del flirteig amb els mascles). El Complement no suporta la idea de que, si la seva súper amichi decideix canviar de companyia aquella nit, ella es trobarà envoltada de solitud, i a més, sabent-se gens desitjada per la parròquia masculina present el l’event festiu. És així de dur i així de trist.

A la vegada, però, és tal l’esquizofrènia mental que pateix el Complement, que tot i evitar per tots els mitjans possibles que els mascles s’acostin a la Noia Suc, sap perfectament que aquesta és l’única via que té per a gaudir de la presència relativament propera del cos d’un mascle i, d’aquesta manera, poder flairar, ni que sigui lleugerament, aquell perfum masculí que tant li agrada....

No t’oblidis però, que sempre seràs El Complement que MAI em ve de gust.

El Pacient Imbècil.

La dona tronc

Podriem qualificar la dona tronc com aquella dona exhuberant d'un atractiu físic certament notable que practica un sexe totalment immòbil i poc participatiu. L'apel·latiu de tronc es justifica tant com per la seva desgana com per la poca mobilitat al llit.

Els motius són diversos, normalment el seu sentiment de superioritat física envers els altres fa que no es motivi especialment durant l'acte sexual, ja que com ella considera que está tan bona, cap home pot estar a la seva altura. Per tant, exigeix un nivell de compromís i satisfacció molt elevat a canvi de no oferir pràcticament res.

De bon principi les expectatives amb aquesta classe de dones poden resultar molt temptadores per causa del seu gran atractiu físic, però un cop superada la primera fase d'excitació la poca alegria que mostra la dona tronc en els seus contactes sexuals fa que la decepció envaeixi la ment i refredi ràpidament els ànims, sobretot quan la dona tronc emet comentaris que freguen el tiquismiquisme, com ara...

"por ahí no, que me va a doler"

"es que eso no lo he hecho nunca, y me da corte..."

La dona tronc, un cop els mascles folladors descobreixen la seva poca activitat sexual es veu relegada a un segon pla, on per satisfer les seves necessitats sexuals s'ha de rebaixar a mantenir relacions amb els mascles col·laboradors. Quan accedeix a fer sexe amb algun d'aquests mascles suposadament inferiors es justifica amb comentaris certament graciosos, com ara...

"es la primera vez que me acuesto con un extraño"

"no vayas a pensar que esto lo hago cada semana"

Estimats lectors, dur ulleres Dolce&Gabbana, maquillar-se com un lloro i tenir un cabell Pantene-Pro-V no és garantia de res. El Doctor Cabró no descobrirà la sopa d'all si recomana que les relacions siguin bidireccionals (donar i rebre), perquè no hi ha res més engrescador que notar la motivació de l'altra persona en els moments especialment tòrrids.

Res a veure amb un tronc immòbil, fred i destrempador (per maco que sigui el tronc).

Doctor Cabró.

Quaderns etnogràfics (I bis) - Oda a la Pubilla catalana

Admirat Dr. Cabró, estimats col.laboradors/es d'aquest humil blog, sóc el Pacient Imbècil.

Com a presentació ràpida, només dir que sóc un fervent seguidor de les teràpies i teories científiques del nostre estimat Dr. Cabró, que, com a pacient seu que sóc, m'han ajudat a no besar la pols del terra en múltiples ocasions en que l'artilleria femenina havia tocat la meva línia de flotació.

Arrel d'aquesta col.laboració i companyonia amb l'admirat Dr. Cabró, i de sadollar la meva set d'aprenentatge del món femení amb l'inesgotable brollador de saviesa que és el nostre Doctor, m'he vist amb cor de volar del niu de l'admirat Doctor, i emprendre els meus estudis paral.lels per tal d'analitzar, estudiar i tractar de disseccionar amb precisió de cirurgià, el món de les fèmines que ens envolten.

És per això que he creat els anomenats QUADERNS ETNOGRÀFICS.

Evidentment, qualsevol comparació del contingut d'aquests Quaderns amb la magnitud titànica dels postulats del nostre admirat Doctor, resulta odiosa i perversa. Només sóc un Pacient, el Pacient Imbècil.

Fetes les presentacions, entrem, doncs, en matèria.

He trigat a poder escriure en aquest blog ja que, com molt bé va avançar l'admirat Dr. Cabró, em trobava de viatge científic per les provínices extremenyes i andaluses, recollint dades empíriques que em permetessin avançar en els meus estudis etnogràfics sobre el laberíntic món de les femelles, tant catalanes com hispàniques (les comparacions són odioses, però poden esdevenir molt útils, i si no, rememorem l'entranyable Manuel Luque i els seus anuncis de Colón: "Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo").

Retornat doncs, a les estimades terres catalanes no puc més que constatar, amb gran desconsol i tristesa, un evident canvi de caràcter, temperament i predisposició a la conversa amb homes, de les noies més enllà de l'Ebre. La joia, salero, trempera i somriures amb que hom fou rebut per part de les fèmines hispàniques fou extraordinari. Venint de les terres catalanes, allò em semblà un autèntic paradís, un lloc a on la gent, i les fèmines en concret, són plenes de VIDA (i vagi per avançat, que no es va produir cap tipus de contacte sexual explícit, i per tant, no hi ha cap factor que provoqui una desviació en l'exactitud de les dades recollides).

És per això que, en tornant a casa, a l'estimada Catalunya, amb les nostrades noies i els seus murs, armadures, escuts, etc, i tota la bateria d'elements que es creen per a fer-se infranquejables (i comprovant-ho ja, la primera nit d'estada i sortida per territori català) el desencís m'ha assolat.

Així doncs, amarat de melangia de joia hispànica, i de tristesa d'incomprensió catalana, l'esborronament no em permet escriure cap teoria estrictament científica en la inauguració d'aquests Quaderns Etnogràfics, i únicament la força, la ràbia i la dignitat de la poesia em permet expressar el mar de sentiments contradictoris que es barregen a dins meu.

Aquí us deixo, doncs, una adaptació pròpia i lliure del poema Oda a Espanya de Joan Maragall (que em perdoni el poeta Maragall, però en aquest cas, les terres hispàniques ens dónen una lliçó).

ODA A LA PUBILLA CATALANA

Escolta, Pubilla, - la veu d'un hereu
que et parla en llengua - no enganyosa;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la nit aspra:
en aquesta llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels Cosmopolitans
i de les que per la moda moren:
les teves glòries - i les teves divinitats,
divinitats i glòries - només d’hereus trepitjats:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què reprimir la força eròtica de la naturalesa?
Dins del cos - vida és aquesta força,
vida pels hereus d'ara - i per les pubilles que vindran:
reprimida és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a mort els hereus,
et satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Pubilla!

Jo he vist els bars i festes - replens
dels hereus que ignoraves - per a que morissin:
somrients vagarejaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves Coti - vora de la barra
com una folla.

On són els admiradors? - On són els hereus?
Pregunta-ho al Ragazza i a l’altiva corrent feminista:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Pubilla, Pubilla, - retorna en tu,
arrenca el desig de dona!

Salva't, oh!, salva't - de tant menyspreu i frigidesa;
que el desig et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Pubilla? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla humil?
Has desaprès d'entendre els teus hereus?
Adéu, Pubilla!

El Pacient Imbècil

Adaptació lliure del poema Oda a Espanya de Joan Maragall

Quaderns etnogràfics I

El Doctor Cabró té el plaer d'encetar avui aquesta nova secció, anomenada "Quaderns etnogràfics" que centraran els seus continguts en la visió més estricta del terme etnografia, és a dir, les costums i tradicions de l'home en aquest cas aplicades a les relacions interpersonals.

Aquesta idea neix gràcies al Pacient Imbècil, que és l'impulsor i autor intel·lectual d'aquesta secció. És de justícia que li reconeguem el mèrit. Haig de disculpar la no presència del Pacient, ja que en aquests moments es troba de viatge per les Espanyes fent un exhaustiu estudi de les fèmines hispàniques. Un cop hagi tornat podrem gaudir dels seus escrits i les seves impressions que ens portaran a una inevitable comparació entre les pubilles catalanes i "las mozas andaluzas".

Entrant ja en matèria avui farem una breu introducció analitzant els comportaments socials masculins/femenins des d'un punt de vista biològic.

Podriem definir dos tipus de mascles, el mascle dominant i el mascle col·laborador. El mascle dominant és aquell mascle que crida l'atenció per la seva presència física i la seva fortalesa, podriem establir que el seu rol és el d'engendrador-inseminador. En canvi el mascle col·laborador és aquell que ha de fer valer altres qualitats no-físiques per guanyar-se el favor de les femelles.

Evidentment, en el regne animal el mascle dominant és el que s'endú el gat a l'aigua, i els mascles col·laboradors són marginats per les femelles. En el cas humà, això no és ben be així. Els mascles col·laboradors juguen el seu rol dins la societat i per convèncer la dona que ells són els mascles adients han d'utilitzar les habilitats que no té el mascle dominant (altrament dit follador), com ara intel·ligència, sensibilitat, tendresa, ajudar la dona en tot el possible, etc.

Ara bé, els interessos dels mascles que col·laboren són oposats a l'objectiu de la dona, ja que ella el què pretén és maximitzar el seu benestar. La forma d'aconseguir-ho seria mantenir relacions i tenir fills amb un mascle dominant però que en canvi sigui el mascle col·laborador el que s'encarregui de criar-los. Aquesta situació és la principal amenaça que té el mascle col·laborador, i per tant, ha d'evitar que cap mascle dominant s'interposi entre ell i la seva dona. Aquesta amenaça pot arribar a ser generadora de gelosia i desconfiança cap a la dona.

En canvi, el mascle dominant no es preocupa per res perquè sap que atreurà a les dones encara que no disposi de cap qualitat no-física, sap que amb el seu poder d'atracció en té prou per tenir èxit entre les dones i per tant no te cap amenaça externa. Probablement perdrà petites batalles al llarg de la seva existència, ja que no totes les dones es deixen engalipar pel mascle dominant, però a llarg termini surt sempre com a clar guanyador, la llei del més fort sempre s'acaba imposant.

Aquest delicat equilibri de poders entre els tres actors es resol de manera desigual, en certes ocasions el que acaba guanyant és el mascle col·laborador i en d'altres és el mascle dominant el que aconsegueix imposar-se (és el conegut teorema del "fill del butanero").

Ja ho diuen, estimats amics, que l'amor (i el sexe) és cosa de tres....


Doctor Cabró.

Dones Cosmopolitan

El Doctor Cabró té el gust de presentar-vos un pseudo-article que frega la ridiculesa intel·lectual, es tracta d'una sèrie de consells per a que les dones Cosmopolitan d'avui en dia trobin parella. És aquesta una tasca difícil, ja que la tradicional prepotència i xuleria de certes dones amb complex de superwoman als homes ens resulta tan excitant com una parella de llimacs copulant enmig del bosc.

http://mujer.terra.es/muj/articulo/html/mu212200.htm


Abans de procedir a una dissecció completa de l'article, el Doctor Cabró vol advertir als lectors que ja s'ha posat en contacte amb els webmasters del portal Terra aconsellant una reubicació d'aquest article cap a una secció més escaient, com podria ser la secció d'humor, per exemple.

Si volguéssim fer un resum de les bajanades amb què ens obsequia l'article, podem escollir perfectament alguns dels consells finals de l'article, només veure el títol ja venen les ganes de riure... (Claves para no asustarles)

No seas dura cuando ellos hagan chistes o comentarios ligeramente sexistas, no hay que perder nunca el sentido del humor y puede ayudar a romper el hielo.

Si una dona és capaç de pensar que algú no és la persona ideal pel simple fet que expliqui acudits verds, és que sincerament té un problema psiquiàtric dels grossos.

No seas demasiado exigente con la conversación o sus aficiones, él no tiene por qué cumplir todas tus expectativas intelectuales para hacerte feliz. Respeta y no menosprecies sus aficiones: el fútbol puede ser tan satisfactorio para él como para ti leer o ir al teatro.

Etiquetar genèricament els homes com si fòssim tots una colla de subnormals profunds no crec que sigui la manera d'anar pel món, evidentment que mai trobaran parella si van amb aquest xip posat. I el més divertit de tot, algú es pot creure que una de les claus a l'hora d'escollir un noi que els agradi, siguin les "expectatives intel·lectuals"?

Por supuesto que a cualquier hombre le gustaría tener a su lado a una mujer guapa e inteligente, pero el miedo a no estar a su altura les puede hacer escoger a alguien menos brillante.
Que liguen más las chicas más feas que tú no es casualidad

Crec que sense cap ombra de dubte, aquesta frase encarna perfectament la típica prepotència feminista del segle XXI. Doncs no, estimades amigues Bridget Jones, no es tracta que lliguin les més lletges, no es tracta que els homes siguem uns insegurs que preferim la mediocritat. No es tracta de res d'això.

Les que més lliguen són les noies espontànies, naturals, simpàtiques, obertes, les que no jutjen la gent per una primera impressió i no es situen en un pla de superioritat respecte la resta de la societat. I si lliguen més aquestes noies és perquè molts homes son prou intel·ligents com per no valorar únicament el físic a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. Com diria aquell... "Que n'aprenguin!!"

I per últim, comentarem l'única cosa que l'article encerta, i que el Doctor Cabró ja havia anticipat anteriorment, anar de diva per la vida té funestes (però totalment merescudes) conseqüències.

Sé amable aunque el hombre que se acerque a hablar contigo no te emocione. Ponte en su lugar… . Seguro que la mayoría ni lo intenta contigo porque piensan que no tienen nada que hacer. La actitud de “soy divina y me merezco lo mejor”, no ayuda nada. Bájate del pedestal y acércate tú; ser simpática y normal te convertirá en irresistible. Y no te permitas el lujo de no dignarte a hablar con alguien porque no sea guapo o no te parezca espectacular: da tú la oportunidad que quieres para ti.

Que familiar que ens sona això de “soy divina y me merezco lo mejor”



Qui sembra l'odi, recull la ràbia.


Doctor Cabró dixit.

L'efecte rotllana

L'efecte rotllana, per definir-ho d'una manera plàstica, és aquella situació que es sol donar en àmbits nocturns (pubs, discoteques) on un grup de noies crea una rotllana amb la finalitat d'impedir qualsevol mena de contacte amb l'exterior mentre ballen o prenen quelcom.

Òbviament és una mesura defensiva que pretèn dissuadir qualsevol home que tingués alguna intenció d'intentar xerrar educadament amb alguna de les noies que integra la rotllana.

Sorprenentment, aquest efecte es localitza majoritàriament (per desgràcia) a Catalunya, el Doctor Cabró ha pogut observar com en altres regions d'Espanya l'efecte rotllana no existeix, i fins i tot com és perfectament normal que quan la gent surt de nit es pot arribar a xerrar i a conèixer gent sense que t'engeguin a la merda pel simple fet d'haver gosat dir "hola" a una desconeguda.

El Doctor Cabró es pregunta els motius d'aquesta actitud esquerpa i antisocial de les nostres pubilles i difícilment hi pot trobar resposta.

Un altre efecte complementari del món nocturn, és el que molts cops es podria anomenar com a fugida instantània, el Doctor Cabró i el Pacient Imbècil van poder-ho presenciar el passat divendres nit en observar com un grup de noies entrava a un pub, s'hi van estar durant 10 segons i de sobte quan semblava que anaven a demanar quelcom a la cambrera....Van marxar....

Perquè? Esperaven trobar George Clooney al pub? O bé van tenir enveja de la cambrera? (opció més probable)

Per analitzar la complexitat femenina el Doctor Cabró requereix la vostra ajuda en forma de savis comentaris.


Salut i peles.



Doctor Cabró.

Desig sexual

Un dels grans mites (falsos) que més ha proliferat per l'acció dels agents intoxicadors feministes de la societat és que els homes som "uns sortits".

Ser "un sortit" és una frase malèvola que intenta estigmatitzar socialment l'home pel simple fet d'exterioritzar els instints humans que duem escrits a l'ADN. Ens agraden les dones i ho fem visible. Aquest és el gran pecat masculí dels nostres temps.

Quan s'intenta criminalitzar l'atracció física i les feministes radicals exhibeixen la seva misàndria intentant defensar arguments ridículs que semblen extrets del llibre de capçalera d'alguna associació ultra-catòlica de l'estil "Amo a Laura", llavors és quan ens n'hem d'adonar que fem bé sent "uns sortits". Si tot aquesta classe de gent està en contra nostra, hem de concloure que anem pel bon camí.

De portes enfora elles mai busquen sexe, elles busquen amor. La diversió sexual, no existeix a l'escala de valors femenina. Molt bé, acceptem pop com a animal de companyia. No obstant, el doctor Cabró es pregunta humilment, llavors que estan fent les noies que veiem a la foto de baix?





Pot ser que "elles" també experimentin sensacions com ara "estar calenta"? I que aquestes sensacions (barrejades amb una mica d'alcohol i ganes de xivarri) les portin a fer-se aquesta mena de fotografies?

Ei noies, no passa res, tots tenim ganes de divertir-nos i a tots ens agrada fornicar quan estem calents. L'únic retret que us farà el Doctor Cabró és.... Tant costa reconeixe-ho? Perquè aquestes acusacions ridícules cap al sexe masculí quan TOTS hem experimentat aquesta sensació de sentir-te atret per una altra persona?

Cardem tots, que el món s'acaba.


Doctor Cabró.

Gusiluz & Paga-fantas

L'autocrítica és un element sempre necessari però poc agradable de gestionar. El Doctor Cabró, com a analista social de gran reputació no té cap inconvenient en reconèixer els errors masculins que pertorben l'equilibri en les relacions home-dona.

Un dels motius pels quals la dona sempre té la paella pel mànec en les relacions home-dona, és per l'existència d'una sèrie de personatges masculins (dels quals ens n'hem d'avergonyir) que esdevenen uns calçasses, i per a més inri, d'una forma absolutament gratuïta.

El calçasses clàssic, el de tota la vida, abandona les farres amb els amics per seguir el ritme imposat per la xicota (que sempre és la portadora dels pantalons) pero obté a canvi una sucosa recompensa en forma de sexe. En canvi, els calçasses gratuïts (també anomenats amics paga-fantas^* o amics gusiluz) són aquella mena de personatges que tenen una relació d'amistat amb una noia que sol estar realment bona, pero amb la qual mai tindran la possibilitat de fer res.

*Parlem de paga-fantas, perquè són els típics que quan queden amb l'amiga sempre conviden


Posarem un cas pràctic per comprendre la dimensió del problema.

Noia, surt amb un neng que la tracta com una merda i que només la utilitza per fornicar.
Paga-fantas, està enamorat de la Noia, però evidentment ella no li fa (ni li farà mai) cap mena de cas.

Un dissabte qualsevol, Paga-fantas estava gaudint d'una nit alcohòlica amb els amics mentre es disposaven a veure un partit de futbol de màxima rivalitat, envoltats de cerveses i pizzes. Un ambient excel·lent. Però de sobte va sonar el mòbil....

Noia: oye ven aquí, que me he peleado con el Cristian y necesito hablar con alguien.

Paga-fantas: escolta, és que ara no puc, estic a casa dels amics i està a punt de començar el Barça-Madrid...

Noia: (comença a plorar) (no podia faltar la manipulació i el xantatge emocional femení)

Paga-fantas: escolta, no ploris!! Ara vinc a buscar-te i parlem una estona

Això seria un exemple breu de quin és el modus operandi de l'home gusiluz. Un home sense personalitat, que es deixa manipular fàcilment i que fins i tot menysprea els encertats comentaris dels seus amics.

Entre grans crítiques dels seus amics, el Paga-fantas va abandonar la farra (just abans de que comencés el partit) i va anar a buscar la noia, van quedar per prendre un cafè i mentre escoltava tots els laments de la Noia perquè el Cristian li estava fotent les banyes amb una altra, la conversa va acabar derivant en un monòleg on l'única temàtica possible era el Cristian, ella li feia preguntes sobre si havia de ser més guarra al llit, i fins i tot li va confessar que últimament no l'estava tractant bé i que tenia por de perdre'l.

El paga-fantas, impassible, anava contestant com un autòmat amb mono-síl·labs (Si/No) intentant aguantar el tipus, sense saber que dir, intentant canviar el rumb de la conversa sense cap mena d'èxit. Fins que llavors, va tornar a sonar el mòbil. Ella el va agafar. Era el Cristian. Volia parlar amb ella. La Noia es va acomiadar ràpidament del paga-fantas i va marxar sense pagar.

El paga-fantas es va quedar sol, entre la poca gent que hi havia a aquella hora al cafè. Mentrestant els seus amics estaven gaudint amb un gran partit de futbol, i el Cristian s'estava follant brutalment a la Noia com mai ho havia fet.

Sé que es dur, però el paga-fantas no mereix cap mena de llàstima ni consol, és un perdedor perquè ell s'ho busca solet. No hi ha quelcom pitjor que escollir ser un calçasses perdent tota la dignitat masculina d'aquesta manera tan patètica. No hi ha d'haver perdó ni compassió per un personatge que es deixar manipular per una dona d'una manera tan evident.

Qualsevol home que faci el ridícul d'aquesta manera es mereix que li clavin una pallisa per capsigrany.

Doctor Cabró dixit.

Les Jennies

Bigas Luna ha estrenat la película "Yo soy la Juani", una película on es fa un retrat sobre aquest tipus de noies d'estrat social mig-baix (més baix que mig, tot cal dir-ho) que són anomenades de manera bastant genèrica com a "Jennifers".


La Juani

Tots les hem vist més d'una vegada amb aquests vestits apretats, ensenyant i insinuant les seves corbes, els seus atributs, i perquè no negar-ho, també n'hem trobat alguna capaç de posar-nos especialment burro.

El Doctor Cabró us ofereix la possibilitat de conèixer un dels estudis científics més acurats que existeixen sobre aquest fenomen.... Les jennies....

En plena adolescència, entre els 14 i els 17 anys, el seu interès es concentra en els nois que demostren ser els més pinxos del barri o de la classe, que normalment solen ser els típics kinkis amb arracades i sobretot (molt important) amb moto. Exhibir-se a dalt d'una moto amb un personatge d'aquests i que les amigues ho vegin esdevé un triomf social en el patètic i depriment submón d'aquesta gentussa.

Entre els 18 i els 23 anys, l'objectiu passa a ser trobar el millor mascle follador possible. Normalment solen ser els mateixos nengs que anys abans les passejaven amb moto, però en aquesta etapa elles ja no busquen únicament nengs sinó que qualsevol paio quadrat (nedador, waterpolista, xulo de discoteca, etc.) els pot servir per als seus objectius fornicadors.

A partir dels 23 anys, entra en acció la teoria darwinista aplicada a les jennies. Molta atenció.

Elles ja han follat i han esnifat fins a la nàusea, ja ho han fet i ho han provat tot, per tant arriba l'hora de trobar estabilitat personal i crear una familia (evidentment, estem parlant de diners).

Per no acabar essent una caixera del Carrefour o qualsevol altra professió anàloga, inicien un procés de caça major que implica trencar les relacions amb les amigues, els ex-novios, els ex-rotllos i intenten sortir del seu ghetto per engalipar algun pobre desgraciat que es deixi endur pels encants femenins, perquè cal no obviar-ho, algunes jennies estan bones.

El pobre desgraciat en general sol ser un mascle lleugerament més gran que elles, amb una bona feina, ben situat, i que garantirà una estabilitat econòmica a la jenny.

Parlem de darwinisme perquè aquest és un objectiu que no totes les jennies aconsegueixen.

Per tant, un cop fet l'anàlisi purament científic, el Doctor Cabró aconsella d'una manera radical i contundent que en cas que algun lector es trobés en una situació semblant, no us deixeu endur per les paraules enverinades de la jenny.

Gaudiu de l'experiència de txitxar-vos una tia d'aquestes, si fa falta folleu-vos-la tants cops com sigui necessari, però mai caigueu a la trampa. Podria ser un error de dimensions còsmiques.

Bridget Jones Fever

Els homes som per naturalesa, individualistes, egoistes, poc sensibles, superficials, etc. Som un cúmul de desferres humanes, addictes a la cervesa, a les farres amb els amics i tan materialistes que només ens fixem en les dones 90-60-90.

Elles en canvi, no són gens materialistes, ni envejoses, no es roben pretendents ni es claven punyalades amb traïdoria per l'esquena, ni tampoc mai han manipulat ningú per aconseguir els seus objectius (hehe, els objectius femenins, un autèntic eufemisme sota el qual s'amaga una autèntica perversió humana).

Després d'aquest inici tan misògin, pensareu que el Doctor Cabró és en realitat un malalt amargat, però no us equivoqueu, això no és pas així. El Doctor Cabró només vol ensenyar el camí que cal seguir per salvar la dignitat masculina i descobrir totes les grans mentides d'aquest hiper-feminisme pseudo-progre, also known as "Bridget Jones Fever".

Anirem desgranant al llarg d'aquest blog, els arguments necessaris per descobrir i rebatre les grans fal·làcies feministes del nostre segle.

Us animo a participar amb els vostres comentaris.